Amparo Navarro Faure, Candidata a Rectora de la Universitat d’Alacant
El passat 31 d’octubre vaig presentar, aquesta vegada de forma telemàtica, la meua candidatura a rectora de la UA, les eleccions de la qual se celebraran a finals de novembre. És la tercera vegada que ho faig, ja que l’anterior procés electoral va ser interromput per la pandèmia del 2020 i va haver-se d’iniciar dues vegades. Aleshores, vam presentar la instància corresponent en el registre general i vam celebrar les eleccions de manera presencial. Quatre anys després, he presentat la sol·licitud des del meu ordinador i la votació serà electrònica. Amb això, vull exemplificar la velocitat amb què es produeixen els canvis en una societat en què, fa quatre anys, no s’utilitzava massivament el Chat GPT i que, immersa en plena pandèmia, desconeixia la vacuna de la COVID que ara s’administra regularment. Aquesta velocitat provoca la contínua necessitat d’adaptar-se i adequar-se a realitats diferents; i amb una major celeritat, si cap, en una institució com la Universitat, els destinataris de la qual són una població jove, majoritàriament d’entre 18 i 25 anys, que acudeix a la Universitat per a formar-se en una professió que els procure un futur laboral i personal.
La UA complirà en el següent mandat 50 anys. S’enfronta al relleu de la seua tercera generació de professorat i PTGAS; ha tingut un creixement exponencial en titulacions, recursos i funcions i, no obstant això, necessita una transformació important si vol continuar tenint un lideratge basat en la seua qualitat docent i en la seua excel·lència investigadora. Però per a això necessitem fer una reflexió sobre les universitats que volem tindre al nostre país. I això ve a col·lació de l’interessant article que es va publicar fa uns dies, en què s’advertia que ja hi ha 46 universitats privades enfront de 50 públiques. És una dada important que pot canviar la tradició universitària espanyola, sempre alineada amb l’europea continental, en què s’ha primat la universitat pública, que són les majoritàries, complementades amb algunes universitats privades de qualitat i tradició contrastada. I aqueixa tradició europea i espanyola és important recordar-la, perquè en altres països com els anglosaxons, ha sigut la contrària: universitats privades bones però molt cares, convivint amb universitats públiques residuals.
He de manifestar clarament que la meua vocació sempre ha sigut estudiar i treballar en la universitat pública, per raons que superen amb escreix els possibles inconvenients als quals em referiré a continuació i que incideixen també en la gestió que es porta a terme a les universitats.
La Universitat d’Alacant és una universitat pública, la qual cosa significa bàsicament dues coses: una, que és una Administració que presta un servei públic, on els estudiants no són clients, sinó ciutadans rebent un servei d’educació superior; i dues, que el seu objectiu no és obtindre un benefici empresarial, sinó la qualitat del servei que presta. Per aquesta mateixa raó, la majoria de les persones que dispensen aqueix servei són funcionaris públics, que han obtingut els seus llocs de treball en concursos i oposicions en què s’ha valorat el seu mèrit i capacitat. Les avantatges d’aquest caràcter públic són, d’una banda, que democratitza en el nostre país l’accés a la formació superior i, per tant, a un treball de major qualificació, al mateix temps que afavoreix una societat més informada i culta; i, d’altra banda, que forma en la figura dels seus docents i investigadors un tipus de funcionaris públics d’altíssim nivell, que investiguen i transfereixen a la societat un importantíssim capital que redunda en el progrés social i econòmic d’un país, i les opinions científiques del qual haurien de ser tingudes en compte en moltes decisions polítiques.
Aquest caràcter públic ve a col·lació, perquè en la gestió de les universitats és fonamental la rendició de comptes i el control intern i extern que es porta a terme de l’ús dels recursos públics, ja que la major part dels ingressos que financen la investigació es reben per la via de les subvencions i, com tota despesa pública, ha de respondre als criteris de legalitat, eficiència i eficàcia. Així mateix, els controls de qualitat són exhaustius en la universitat pública, no sols respecte a l’altíssim nivell del professorat sinó dels títols que s’imparteixen, sotmesos a acreditacions i reacreditacions cada sis anys. També són ingents les labors de transferència, extensió universitària, culturals, d’internacionalització i solidàries, a les quals ens obliga la llei com a universitats públiques que som. Soc conscient que en aquesta labor cal continuar abundat en la simplificació dels processos, perquè el públic no és incompatible, abans, al contrari, amb l’eficiència; i, per tant, hem de continuar reivindicant als governs que ens financen i a les agències que ens controlen, una major simplificació que ens permeta competir amb universitats privades, la comptabilitat i control de les quals és completament diferent.
Durant els últims quatre anys, he sigut la rectora de la Universitat d’Alacant. Ha sigut el major honor i el càrrec de major responsabilitat de la meua trajectòria professional. Vaig assumir la gestió, defensa i representació d’una universitat moderna, transparent, de qualitat, de prestigi investigador i fortament vinculada al nostre territori i a la nostra societat. Coneixia totes les seues fortaleses perquè he desenvolupat en ella tota la meua vida acadèmica i professional i l’he vista nàixer, créixer i desenvolupar-se. Però també sabia, tant fa quatre anys com ara, que mantindre aquest prestigi i aquesta qualitat exigeix afrontar nous reptes i defensar-la de noves amenaces.
Hem avançat molt aquestos quatre anys, reduint la taxa de professors associats, incrementant l’estabilització i promoció del professorat i incorporant i retenint talent; hem estabilitzat i promocionat el PTGAS amb una taxa d’interinitat per davall de l’exigida per la normativa europea; hem avançat en l’ocupabilitat de l’estudiantat, assegurant les pràctiques externes cotitzades a la Seguretat Social; i hem mantingut un tracte constant i pròxim amb tots els col·lectius per a atendre les seues necessitats i preocupacions. Així mateix, som conscients que tots aquests reptes: relleu generacional, simplificació de procediments, reivindicació de finançament adequat, renovació d’equipaments i infraestructures, internacionalització, ocupabilitat, formació contínua, digitalització…, són qüestions que han de continuar sent prioritàries i en les quals s’ha de continuar treballant.
La nova generació de joves exigeix unes noves formes d’ensenyar i d’aprendre, la qual cosa requerirà una revolució del nostre ensenyament, adequant-les a les necessitats professionals actuals. La nostra universitat ha de continuar sent el millor lloc on aprendre, on ensenyar, on investigar i on treballar. Amb la mateixa il·lusió de fa quatre anys, em propose, conjuntament amb tota la comunitat universitària i sobre la base de tota l’experiència acumulada, afrontar la consolidació del que s’ha aconseguit i abordar nous projectes. El procés electoral que conclourà al novembre és també un acte acadèmic en el qual ha de participar tota la comunitat universitària, però que pot estar obert a suggeriments i propostes de tota la societat, de tal manera que entre tots construïm el futur de la UA.
